Sàvia i rebel

Vas somriure el dia que vam guanyar un petit bocí
com si s’acostés aviat el final del camí.
La mirada inquieta i sobre el pit un esbufec
de sentir-se lliure després de cada petit passet.

Vas somriure quan ens enfonsàvem en la por,
quan ens tremolaven els ulls mirant l’horitzó.
Quan queia l’empenta apareixies tu, constant,
i ens recordaves que amb la lluita et vas fent gran.

La teva mirada, a voltes sàvia, a voltes rebel,
ens ha donat aire per no perdre el pas valent.
Ens has clavat la teva lliçó sense voler:
avui sí, demà també.

I somrius encara quan ens pesa el compromís,
quan s’apaguen els fanals i arriba el desencís.
La mirada inquieta i sobre el pit un esbufec
de convertir el nostre caminar en un batec.

La teva mirada, a voltes sàvia, a voltes rebel…

I seguiràs somrient quan els passos siguin llargs,
quan les nits es tornin crues i els matins amargs.
La teva mà estesa, sempre fixa a l’horitzó,
d’un caminar nou ha sembrat la llavor.

La teva mirada, a voltes sàvia, a voltes rebel…