Lletra, música i arranjaments: Ebri Knight

Des de les mines tristes a ciutats de carbó
ens han cremat els llibres i ens han clavat la por.
Hem caminat pels segles, hem navegat pels anys,
amb sorra a les sabates i amb pedres a les mans.

Hem fet caure nissagues, hem escalfat l’hivern
i amb torxes i fogueres hem fet glaçar l’infern.
Vam prendre la Bastilla amb els nostres ferits
xiulant les guillotines als carrers de París.

Els pobles s’aixequen, els barris desperten
i a cops de mitjanit fan sortir el sol.
Sents clara la crida, et cou la ferida,
la teva vida és en joc. Pren aire i crida: foc!

El pa que no teníem el vam prendre dels rics,
vam prendre Barcelona l’estiu del trenta-sis.
I dels crits de la selva als xiscles de l’oblit,
totes les veus gemeguen; ha començat la nit.

Ens van sembrar misèries, ens van sembrar terrors
i ara enmig de les cendres veuran com creixen flors.
El nostre món desperta, desperta el nostre món
i entre reixes que cauen, el seu pitjor malson.

Els pobles s’aixequen, els barris desperten
i a cops de mitjanit fan sortir el sol.
Sents clara la crida, et cou la ferida,
la teva vida és en joc. Pren aire i crida: foc!

Creuant deserts, creuant fronteres,
creuant el mar, creuant el mar.
Creuant el cel, creuant tempestes,
creuant el mar, creuant el mar.

Els pobles s’aixequen, els barris desperten
i a cops de mitjanit fan sortir el sol.
Sents clara la crida, et cou la ferida,
la teva vida és en joc. Pren aire i crida: foc!